| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
CRÒNIQUES SORTIDES |
| Ascensió al Vignemale 3.298 m. per la Moskowa |
|
El viatge va ser llarg, partint del poble de Ribera de Cardós i
passant per la Pobla de Segur per deixar el nostre amic Jaume, que
havia de agafar el tren per tornar a Barcelona, cansat de tanta
muntanya. Després d'una breu parada al poble d'Ainsa per a fer una mica de turisme, arribem a Torla, on trobem l'entrada al Parc Nacional d'Ordesa. Nosaltres seguirem al recte uns dos quilòmetres fins a trobar el Puente de los Navarros, on ens desviarem a l'esquerra per una pista bastant concorreguda per cotxes, ciclistes i caminants, tot endinsant-nos per la vall de Bujaruelo. Primer vam fer cap a San Nicolás de Bujaruelo, on el xalet-refugi estava ple i l'àrea d'acampada en reformes. Llavors vam decidir provar sort al càmping "Valle de Bujaruelo", uns quilòmetres més enrera. Hi trobem places. Un càmping d'allò més confortable, amb dutxes, café-bar, servei de rentadora, ... Després d'uns dies perduts en la muntanya i fets uns "guarros" ja ens calia una mica de neteja. La nit era freda i estelada. |
| 1ª Etapa: Refugi de Cerbillonar (1800 m) |
|
Ens llevem amb la desagradable notícia de que el temps havia canviat durant la nit. El cel estava tapat. No sabem que fer i ens ho rumiem mentre esmorzem un reconfortant café amb llet al bar del càmping.
A mig matí comença a sortir el sol. Decidim emprendre l'aventura. Agafem el cotxe i tornem a pujar fins San Nicolás de Bujaruelo, on una cadena ens barra el pas. Mentre preparem les motxilles, l'himne oficial de la Colla aquest estiu - "I want to break free" de Queen- sona amb força dins el cotxe. Carreguem deu quilos de motxilla a la espatlla i comencem a caminar per una pista ampla marcada pel GR-11, tot seguint el curs del riu Ara pel marge esquerra. Amb suau pujada, anem admirant el paisatge que s'obre als nostres ulls: a la nostra dreta trobem la Serra de Sandaruelo, on s'hi precipiten impressionants cascades d'aigüa, que contrasta amb el verd de les diferents contrades i valls que hi ha a l'esquerra. Prop d'una hora i mitja de camí, cerquem el petit refugi d'Ordiso (1580m) -petita cabana de pastors en mal estat-. Fem descans per recuperar forces. Un bon tros de pa i una queixalada de fuet, acompanyat amb un bon glop de vi, i una bona migdiada és la solució. La pista s'acaba i anem resseguint l'estret senderol que cada cop s'endinsa més per les profunditats de la vall, deixant la civilització molt lluny. Les múltiples vaques pasturant i els brots de flors silvestres entre el verd prat que les envolta, feia d'allò el paradís del pirineista. Pel camí trobem a un home fent ruta. Li preguntem com estava el tema per pujar al Vignemale. La seva resposta va ser: "Yo disfruté como un niño, trepando por rocas. Si llevais cuerda y casco, mejor. No lo recomiendo a las personas que tengan vértigo, porque hay pasos bastante aéreos". Comentava haver-ho fet en un dia desde Bujaruelo, en unes dotze hores. Nosaltes no estavem tant bojos, ho sigui que ho fariem en dues etapes. Al cap de dues hores i mitja de la civilització més propera, arribem al petit refugi de Cerbillonar (1800 m) -antic refugi de pastors amb capacitat per a 5/6 persones-. El dia començava a caure. Entrem dins la cabana per descarregar els "trastos" i anem a cercar llenya per fer foc, ja que la nit es presentava freda. El pastor tenia una cabana paral.lela a la nostra. Abans de sopar xerrem una mica amb l'home, amb aquell accent aragonés tan graciós, explicant-nos com passava tot l'estiu allí dalt per pasturar el bestiar: "El ochenta por ciento de la gente que viene por aquí a hacer el Comachibosa, no llega arriba. Cuando llegan a las marmoleras se pierden; en vez de ir a la izquierda, van por la derecha y comienzan a trepar hasta que ven que no pueden seguir más, que luego para volver a bajar les cuesta dios y ayuda. Seguir los "mongolitos" que hay en el camino y no os despisteis." A la vegada, s'apropen uns excursionistes valencians que estaven acampats prop d'allà i ens expliquen que els havia passat lo que deia el pastor, i a més havien tingut un temps horrorós. Ho tindriem en compte. Un bon sopar i a dormir, que l'endemà ens esperaria una veritable aventura. |
| 2ª Etapa: Al cim del Vignemale 3.298 m. |
|
El matí s'aixeca amb bon temps, ensumant a més que serà un dia
calorós. Una bona refrescada a les gèlides aigües del riu Ara ens
faran treure la mandra de sobre. Un bon esmorzar i partim.
Comencem a caminar pel senderol que s'endinsa per les entranyes de la Vall de l'Ara, seguint el GR-11. Als cinc minuts creuem una torrentera d'aigüa que baixa del Barranc de Labaza, a la nostra dreta, la qual tindrem que seguir. Anem resseguint les diferents fites que marquen el camí, sense perdre de vista la torrentera. Anem guanyant alçada i la vista es cada vegada més espectacular. Darrera nostra podem intuïr els cims del Montperdut. Al cap d'una hora i mitja, després d'haver-la creuat diversos cops, arribem dalt de les ultimes cascades de la torrentera, la qual deixarem a la dreta i anirem pujant per una llengua de pedres que baixen de la "marmolera" dels pics Central i Montferrat, a la nostra esquerra. Fem una breu parada per esmorzar i recuperar forces. A l'Agustí li comencen a fer mal els genolls, però pot continuar. És una ascenció dura i poc transitada. A més, la calor comença a apretar, fent que anem suant com uns porcs fins el final. El Josep es l'últim en arribar; encara nota en el seu cos la inactivitat de muntanya després del greu accident que vam patir tres dels components del grup a principis de febrer. Anem pujant per la pedrera, on trobem les primeres clapes de neu que encara resten de l'hivern. Anem seguint les fites que ens han marcat durant tota l'ascenció, sense perdre-les, ara en direcció NO. A les tres hores de camí, cerquem el final de la pedrera. Enfront nostre queden les blanques i impresionants "marmoleres". A la nostra esquerra hi trobem una contrada en forma de "V", en la que hi ha una llengua de glaç que baixa del "Coulouir" de la Moscowa, el qual es troba al final del glaç, a l'esquerra. Aquest es forma entre els esperons que menen dels pics Cerbillona i Central. Atenció en aquest punt que es on el pastor ens deia que la gent s'hi perdia. Comencem a grimpar per aquest corredor, amb passos de IIº grau, on es recomanable portar casc i corda. Són uns deu metres de recorregut. Ara ja sóm dalt la cresta, que ens durà al pic de Cerbillona. Les impressionants timbes que desfilen a dreta i esquerra ens fan posar molta atenció per on posem els peus. Seguim les fites i anem pujant per roca. El paisatge que ens envolta cada cop és més impressionant. Cinc hores de camí i arribem al pic Cerbillona ( 3247 m ). Un gran fita de pedres identificaria el cim. Cal remarcar que la "Alpina" marca el final del "couloir" en el Coll de Lady Lister, quan en realitat mena al pic de Cerbillona. Aquest coll el trobem ara a mà dreta. Ara si que podem dir que quasi bé haviem fet cim. El grup arriba ofegat després d'una ascenció durísima, de quasi bé 1500m de desnivell d'una tacada i sense marrada. La Glòria queda impressionada amb l'espectacle que veuen els seus ulls. L'espectacular vista del Glaciar d'Ossoue, rodejat per muntanyes de més de tres mil metres, on els petits excursionistes que s'hi veien, pujaven com formiguetes pel plateau superior. Després d'haver descansat una mica i de fer les pertinents fotos, decidim carenejar i fer el proper Pic du Clot de la Hount (10'), tot passant pel Coll de Cerbillona. Grimpada fàcil. El nostre objectiu està cada cop més a prop. L'Agustí ja no pot més i decideix quedar-se en aquest punt. La resta del grup fa l'atac final per un pas curt però entretingut, tipus "Pas de Mahoma" fins cercar el cim. Per fi !! Cinc hores i mitja de camí i conseguim fer el Vignemale ( 3298 m ). Un piló fronterer serà el final de la nostra llarga aventura. Fotos de rigor. Fem el descens del pic baixant al glaciar d'Ossoue i admirar-lo. Cal dir que aquest glaciar es el més gran de la serralada. Ens sorprèn les concavitats que s'han format al llarg dels segles en les parets que envolten el glaciar. Tornem al pic Cerbillona, on ens retrobem amb l'Agustí. Comencem a baixar amb calma i tranquilitat i posant cura als nostres passos. A mig camí parem a menjar, que amb el sol que queia, propiciava una mereixedora migdiada. Al capvespre tornem a la petita cabanya de Cerbillonar, on el pastor ens esperava amb impaciència. "Os he visto como subíais. A qué a la una del mediodía estabais en el Cerbillona? Os he seguido con los prismáticos, mientras estaba con el rebaño", ens explica, davant la nostra sorpresa. Un grup de joves escaladors de Barcelona havien ocupat la cabanya. Ens demanaven dades de l'ascenció, ja que volien pujar-hi l'endemà. Només ens quedaven forces per muntar la nostra tenda de campanya i, després d'una bona sopa, anar a dormir. |
| 3ª Etapa: A Bujaruelo |
|
Quan començava a picar el sol i ja no es podia resistir més estar
dins la tenda, ens aixequem. Decidim anar a una propera cascada
d'aigüa per dutxar-nos una mica. Quasi era impossible posar-hi els
peus. Estava gelada!! El Josep s'atreveix a ficar-s'hi, però no pot
aguantar més de deu segons. El termòmetre marcava que la
temperatura de l'aigua era de sis graus. Joder!!
Carreguem trastos i comencem a baixar per retrobar la sorollosa "urbe". Mentre caminem, anem recordant la dura ascenció del dia anterior. Ascenció que ens quedarà marcada, amb ganes de tornar-hi. |
|
 |
Tornar |
| Avís legal |
 RSS |
Resolució óptima 800x600 |
CopyRight© 2001-2008
www.alyda.net® |
Actualitzat 14/05/2008 |
Estem adherits a:
| ||||||
|
||||||
 |
||||||
 |
||||||
 |
||||||
 |
||||||
 |
||||||
 |
||||||
 |
||||||
 |