|
El cim del Molières era un repte a superar. Tant al David com a mi
ens havien parlat d'aquesta muntanya. La gent experta ens el
"pintaven" com un cim important, d'aquells que tot bon alpinista
havia d'assolir. Ja era un al·licient prou significatiu perquè ens
disposéssim a ascendir-lo.
|
|
Tuc de Molières 3.010 m.
© David Villacampa
|
|
|
Aquest cop La Colla s'havia dividit en dos grups. Uns farien el
Tempestades i els altres el Molières, amb la il·lusió de veure'ns
cara a cara en els dos cims. Així podríem fer un reportatge complet
de les dues vessants.
D'acord amb la decisió, el grup format per Àlex, David i Albert,
vam partir cap a Vielha, on poc abans del túnel -al macrorefugi de
l'Espitau de Vielha- deixaríem el cotxe.
Ja des de aquí podíem gaudir de la imponent Vall de Molières, amb
el Tuc nevat al fons, cosa que ens va fer decidir agafar grampons i
piolet per si de cas.
|
|
Bosc de Faigs.
© David Villacampa
|
|
|
Amb les motxilles carregades, vam iniciar l'ascens cap al
refugi-bivac de Molières.
Iniciem la ruta atravessant la carretera del túnel per anar a trobar,
a l'altra banda, una ampla pista que s'endinsarà per la vall. Al
poc, un cartell ens dirigeix per un senderol cap a un bonic bosc de
faigs, sempre a la dreta del riu.
Fulles caigudes, arbres nus i olor a humitat. És plena tardor i el
bosc ens premia amb aquest paisatge.
|
|
|
Cascada d'aigua.
© David Villacampa
|
|
|
Mica en mica, anem guanyant alçada. A la mitja hora trobem una
impressionant cascada d'aigua. El David decideix fer fotos a la
tornada, al veure que no té prou llum per fer-les en aquell moment.
Superem la cascada i arribem a un pla -eth Plan dera Rasa-, on el
riu ha format uns meandres característics. Passem pel mig, tot
seguint les fites que ja no deixarem fins al cim. Al final del pla,
ens topem amb una paret amb una segona cascada d'aigua. El brogit
de l'aigua m'eixorda; la força amb que cau fa que formi gran
quantitat d'escuma i sembli un bullidor.
|
|
Superem el contrafort per un corriol per la dreta, arribant a la
Pleta Natua. Pleta semblant a un desert de rocs, els quals anem
superant tot saltironejant per damunt, seguint les fites. En un
d'ells, fem una merescuda parada. El David va carregat com un ruc,
com de costum, i l'esquena comença a patir. L'Àlex treu la
cantimplora i bevem una mica d'aigua.
Observem les impressionants
crestes escarpades dels Tucs de la Tallada, que queden a la nostra
esquerra.
Al arribar al final del rocam, ens topem amb un esperó (1 h 45
minuts). Les fites ens condueixen per una canaleta a la dreta
d'aquest. En fortes llaçades i per corriolet amb pedres, anem
guanyant alçada i superem l'obstacle.
La nit se'ns tira al damunt i la boira comença a embolcallant-nos,
fent el panorama una mica fantasmagòric. Treiem els lots, ens
ajuntem els tres i anem seguint les fites sense perdre-les de vista.
En dues hores i mitja, cerquem -o intuïm millor dit- el primer llac
de Molières. Nosaltres, convençuts de que les fites ens portarien
directament al refugi, anem seguint les fites per entre la boira.
|
|
Refugi vivac de Molières
© David Villacampa
|
|
|
Vam estar una bona estona intentant trobar el maleït refugi, anant
una mica a davant, reculant una altre mica, mirant el mapa. Això ha
d'estar per aquí!, però la maleïda boira no ens deixava veure res.
La situació empitjorava i es feia més desesperant. Devíem estar-lo
rondant però no el trobàvem.
|
|
Després d'una hora buscant i cridant per si algú del refugi ens
sentia, i abatuts per la circumstància, decidim fer un bivac entre
dos rocs. Però l'Albert no es dóna per vençut i fa una última
recerca. Miracle! Una llum, com si d'un àngel fos, sorgeix d'entre
la penombra: algú ens crida. Si, si, es algú del refugi. Ens
enlluerna indicant-nos el camí a seguir. Salvats!
Després de donar les gràcies als companys per salvar-nos de lo que
podia haver sigut una nit infernal, descarreguem les motxilles al
interior del refugi. És petit, de color taronja amb una franja
blava per poder-lo guaitar des de qualsevol punt, equipat amb tres
lliteres per banda, amb lo que, com a molt, caben dotze persones.
Ara, en total, érem uns deu. Per cuinar, a fora a la fresca, jeje.
Mentre el David escalfa els macarrons de plàstic en el fogonet,
mirem el cel. És estrellat, però la boira va i vé. Tremolant com
unes fulles, sopem. Serà hora d'anar a dormir. Avui encara podem
dormir una hora més, pel canvi d'horari. Aprofitem-ho.
Deu hores! Deu hores dormint plàcidament en el refugi. Tant que, al
principi, ens fa una mica de mandra aixecar-nos.
En mitja hora ens espavilem i ens preparem la motxilla d'atac.
L'Àlex ens proporciona unes gustoses mandarines, ideals per agafar
energies per a l'ascensió.
Amb les primeres llums del dia arribant a les nostres esquenes i,
quasi bé al uníson amb els altres companys del refugi, iniciem
l'ascensió cap al Tuc de Molières, ara davant nostre.
|
|
Primers desnivells.
© David Villacampa
|
|
|
Comencem l'ascensió tot anant a buscar els estanys de Mulleres -a
sota nostre- per agafar les fites que ens portaran al cim. El camí,
cada cop més rocós, comença a guanyar alçada.
Arribant a l'alçada de l'últim estany, el camí gira bruscament cap
a la dreta, enfilant-se entre pedres per superar el gran bloc que
hi ha davant nostre.
|
|
|
Superat aquest tram, el camí es converteix en
un rocam, que anem superant en diagonal cap a la dreta, amb el Tuc
de Molières davant nostre i el impressionant Pas de Cavall al mig,
separant-lo d'un altre cim proper.
|
|
Coll i Tuc de Molières
© David Villacampa
|
|
|
Amb les primeres clapes de neu, fem una breu marrada per recuperar
forces. Ja som a una cota que ronda els 2500 metres d'alçada i la
neu que va caure la setmana passada fa acte de presència. Una mica
d'aigua i unes ametlles aportaran lo necessari per arribar al cim.
Ara l'ascensió es fa una mica més dura. El desnivell és més fort i
el camí de roques i neu ens fan suar una mica.
|
|
|
Coll i Tuc de Molières
© David Villacampa
|
|
|
Al cap d'una hora i tres quarts, arribem al peu del Coll de
Molières. L'ascensió requereix una curta grimpada de primer grau,
fàcil però entretinguda. Cal anar amb molt de compte d'on posem els
peus i les mans i de no perdre de vista les fites que ens guiaran
al coll.
L'Àlex dedica un cert temps en pujar, mentre el David aprofita per
fer-li unes fotos.
|
|
|
L'Alex grimpant al Coll de Molières
© David Villacampa
|
|
|
Cresta del Tuc de Molières
© David Villacampa
|
|
|
Una bufetada de vent congelat ens indica que hem arribat al coll.
La imatge és espectacular. Mentre que per la vall que havíem pujat
nosaltres estava quasi bé pelat de neu, per l'altra banda semblava
de postal. Fins i tot, el llac del Hòro estava glaçat.
El cim el teníem ben a prop, a la nostra esquerra. Crestegem per
damunt les roques, tot evitant alguns trams on la neu s'havia
convertit en glaç, cosa que ho feia una mica perillós.
Dues hores i mitja després, cerquem el cim. Un gran cilindre de
pedres ens ho confirma. Falten paraules per descriure la increïble
panoràmica que gaudiem: Pics de Vallhiverna, Rusell, Margalida,
Tempestades, la imponent cresta de Salenques, Aneto, Coronas,
Maldito i Maladeta davant nostre, tots ells amb un bon mantell de
neu; a la nostra esquena, la vall del Molières i els Pics de
Montardo i Besiberris entre d'altres. En definitiva, un espectacle!
Mentre el David comença a metrallar amb la seva supercàmera de
fotografia, l'Àlex i l'Albert treuen el pa i el fuet. El fred del
vent fa que ens posem la jaqueta. - David, para de tirar fotos que
ens congeleeem!!
|
|
L'Alex a la sortida de la cresta
© David Villacampa
|
|
|
Massís de la Maladeta
© David Villacampa
|
|
|
Besiberris, Punta Alta, ...
© David Villacampa
|
|
|
Pic de l'Aneto
© David Villacampa
|
|
|
Ballibierna
© David Villacampa
|
|
|
Russell i Bretxa de Russell
© David Villacampa
|
|
|
Margalida i Tempestades
© David Villacampa
|
|
|
El David, l'Alex i l'Albert al cim del Molières
© David Villacampa
|
|
|
Després de fer la foto de cim, iniciem el descens, prenent molt de
compte amb el glaç. Serà millor que ens posem els grampons.
Va ser començar la desgrimpada del coll de Molières i parar de
bufar el vent. Tornem a desar la jaqueta i, fins i tot, el folre
polar. Fa calor.
El descens va ser ràpid. En una hora i mitja ja érem de nou al
refugi. És migdia, però el sol comença a declinar. Això fa que
preparem les motxilles i comencem a baixar cap avall. El David vol
intentar arribar a la cascada d'aigua de l'inici amb una mica de
llum per intentar-la fotografiar. Si surt bé, serà impressionant.
|
|
Torrent al Barranc de Molières
© David Villacampa
|
|
|
En efecte. Els últims raigs del dia s'introdueixen entre la fageda,
fent-la encara viva. L'aigua de la cascada brolla com ahir, amb
força.
El David munta el trípode i prepara la màquina. Pot ser la foto
perfecte. Tot passa perquè el contrast de la llum i la posició
juguin a favor.
Xino-xano, arribem al Hospitau de Vielha. Una última mirada cap a
la vall, cap al cim. Allà dalt hem estat? Deu n'hi do.
De tornada cap a la "urbe", el cafè calent del bar ens farà
rememorar l'experiència viscuda. Quina serà la pròxima?
|
|
|
Companys: David Villacampa, Alejandra Trueba i Albert Torrent.
|
|
Textos: Albert Torrent Fotos: © David Villacampa
|
|
 |
Tornar |
|
|
|
| NOTICIES |
| 2a sortida de preparació "Aconcagua 2008"... |
| Premis 11ena Mostra... |
| El grup Bauma a Cantàbria... |
| Ajudeu-nos a aturar la tala de 200 alzines sanes!... |
| SALVEM MONTSERRAT!... |
|
| ACTIVITATS RECENTS SOCIS |
ASCENSIONS |
| Pedraforca |
TRAVESSES |
| Ruta de les Ermites 2008 |
| Veure cròniques |
|
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|
RSS
