El Pic du Carlit presumeix de ser el punt culminant del Pirineu
oriental. Situat al nord de la comarca de la Cerdanya en un marc
incomparable de llacs i prats, coberts per un immens mantell de neu
al hivern.
Després de dos anys, la Colla tornà a aquest indret per tal de
realitzar la seva ascensió hivernal. El cap de setmana era de allò
ben propici. Finalment, la segona fou la vençuda!
|
|
Itinerari per l'ascensió al Carlit
© Albert Torrent
|
|
|
El Dissabte, tot sortint de Barcelona, la tremenda tempesta que
queia feia témer el pitjor. Però tot arribant a Puigcerdà, el cel
deixà entreveure les estrelles deixant pas a la gèlida nit que
augurava. Nit que podia acabar en aventura. Deu del vespre i sense
saber on anar a dormir. Sort vam tenir de trobar el petit poble de
Queixans i el seu càmping on, després de rascar-nos la butxaca, vam
poder aconseguir llogar un bungalow. Almenys vam dormir bé aquella
nit. Truita de patates, llom, xoriço "pata negra",... ; en fi, una
bacanal de menjar i per acabar un licor de poma d'aquells que
t'agafa una son quan portes un parell de copes... A veure qui
camina demà !!
A les sis del matí, sonà el despertador. Algú
ha de fer de diana obrint el llum. Hi ha competició entre la Mònica
i el Josep per a veure qui s'aixeca l'últim. Esteu fets uns
"troneres" els dos !!
Havent recollit marxem cap a Puigcerdà per prendre el cafè. Els
esquiadors ja esperem desesperats a les portes dels bars, encara
tancats. Nosaltres, com a bons caminaires, anem donant voltes i més
voltes per Puigcerdà per a trobar un bar. Finalment, entrem al
Mesón Eusebio que acabava d'obrir.
Ben esmorzats, partim cap a
|
|
Bourg-Madame pel coll de la Perxa, tot anant per la N-116 fins a
l'entrada de Montlluís, on girem per la D-618 que porta a Llagona i
al Capcir. Creuem la Tet i tombem a l'esquerra, a la següent
cruïlla, per seguir la D60. Ara, la carretera és planera i va
travessant prats i extensos boscos de pi negre fins que arriba al
pla dels Avellans, on trobem la carretera tallada per una barrera i
un aparcament per deixar el vehicle.
|
|
La colla al refugi de les Bulloses.
© Albert Torrent
|
|
|
Posada la respectiva roba hivernal i carregades les motxilles
(amb un intent de suïcidi del Josep), comencem a caminar pel fort
pendent de pista coberta de neu que, en poc més d'una hora, ens
durà al Estany de les Bulloses. La neu era dura i ben assentada,
cosa que feia que avancéssim a bon ritme. El dia era radiant,
"canicul·lar".
Ja a peu del refugi, fem una breu parada per beure aigua i
treure'ns roba, que ja comencem a suar.
|
|
Creuem el llac -ben farcit de neu-, per la sota la presa, ja que hi
estaven fent obres i arribem al macro refugi de Bones Hores.
Un cartell indicador ens informa de les tres hores i mitja que hi
ha fins al cim.
Anem pujant per un bosc de pins bastant fressat i amb la petxa ben
feta, cosa que facilitava l'ascensió, fins a sortir a una petita
vall que resseguim fins a trobar el primer estany a la nostra
dreta: l'Estany Viver (30').
Fem la primera parada per menjar unes menudalles i prosseguir. Al
Josep li han sortit unes petites butllofes als peus i prefereix
posar-se uns "compeed" abans de que li faci més mal. El Fran fa un
cop d'ull al mapa per situar-se del lloc on ens trobem, mentre la
Mònica se'l mira tot menjant xocolata. La Glòria, com mai para
quieta, ha anat a investigar pels volts i troba el refugi-abric
metàl·lic tot cobert de neu (havíen fet un forat a l'entrada amb
una pala per poder-hi entrar).
|
|
La Colla vorejant l'estany de la Comassa.
© Albert Torrent
|
|
|
El camí -més ben dit, la traça- segueix entre l'estany Viver i
l'Estany Negre, fins a trobar l'estany de la Comassa (45'). El
voregem per la dreta fins a trobar un pal indicador. Travessem el
llac per la punta i, pujant a un petit llom, contemplem l' imponent
Carlit -davant nostre-, i l'itinerari ha seguir. Sembla que
l'ascensió serà dura, pel fort desnivell que em de fer. Mentre la
neu estigui com fins ara... perfecte !
|
|
Després de dubtar i discutir per on seria millor fer l'ascensió,
finalment resseguim el llom cap a la nostra dreta. A la nostra
esquerra queda l'estany Llat, cobert pel desert de neu i gel.
Arribem al final del llom i passem per un petit pont de fusta que
travessa els estanys de Vallell i les Dugues (2237 m) (1h 45').
Girarem cap a l'esquerra i ens endinsarem per la vall, començant a
pujar per les primeres rampes de neu que ens anirem trobant pel mig
d'aquest desert.
Fa molta calor. Ens posem crema no sigui que ens cremem, encara que
l'endemà tothom pensarà que hem anat a esquiar, jejeje. Hi ha gent
que puja amb els esquís a la motxilla ja que la neu no està com per
disfrutar dels esquís; està dura i molt ben assentada. I nosaltres
amb les raquetes a la motxilla !!
Ostres el Luisja com apreta ! Es posa capdavanter i marca el ritme
del primer desnivell a superar. La Glòria el segueix, i els demés
amb la llengua a fora.
Anem passant, millor dit els intuïm, per entre llacs. Tot es una
sola capa, blanca, i la nostra fita davant nostre. Anem ascendint
progressivament.
Arribant al fons de la vall, trobem un petit enclotament, en el
qual intuïm l'estany de Sobirans (3h 15'). Cerquem unes pedres
d'entre el camí i ens seiem a descansar, mentre veiem a uns
francesos que estan fent pràctiques de caiguda amb piolet. Quines
hòsties es foten!!
El Carlit, davant nostre, es mostra imponent. Sembla que no hi
arribem mai... Ara queda el desnivell més fort.
|
|
El Fran de pujada al Coll, al fons el Carlit.
© Albert Torrent
|
|
|
Ens calcem els grampons, ja que la pujada per la pala es bastant
dreta i la neu està força dura com per poder utilitzar-los.
I com si corredors dels Tour fóssim, ens posem un rere l'altre i,
sense pausa, anem pujant i pujant, mirant de reüll la nostra fita.
Amb poc més de vint minuts (3h 35') cerquem una altre "plateau", a
pocs metres ja del cim.
|
|
Els esquiadors baixen espectacularment fent
zig-zags per la canal, tot deixant una fina petja, enveja dels que
encara ens queda l'últim respir per arribar el cim.
Serà l'últim esforç. Fran primer, com una llebre, marca el ritme de
pujada, seguit per la Glòria. La canal és dreta, potser 35-40º,
però es puja bé ja que la gent que hi ha anat abans hi ha fet uns
esglaons a la neu.
Sorgim a un petit collet i la panoràmica mostra el seu esplendor.
Espectacular. Des dels llunyans Aneto i Pica d'Estats fins als cims
d'Andorra, Puigpedrós i Tossa Plana de Lles, passant pels
característics Coma d'Or, Puigpedrós de Lanós i Puig de Coll Roig,
entre altres. Una autèntica talaia.
El cim queda a la nostra esquerra seguint la carena per un seguit
de rocs, sense cap dificultat remarcable (4h). Caixa metàl·lica i
llibre de firmes.
La Mònica sembla que està patint una mica per pujar. Fa un sol
aterridor que va mermant les forces. Però en un acte de valentia i
"collons", la petita Mònica, escoltada per dos gegants com són en
Josep i el Luisja, tira cap amunt. Quina alpinista !! Mica en mica,
i amb un esforç sobrehumà, arriba a dalt. Ja hi som tots!! La Colla
ha coronat un altre cim. A la segona fou la vençuda.
Fent les fotos de rigor, ens despedim dels ocellets que ens han
donat la benvinguda al cim. Ja no queda ningú al nostre voltant i
restem sols davant la immensitat de la vall. El descens serà llarg.
|
|
La Colla al cim del Carlit. La Mónica, el Josep, la Gloria, el Fran, el Luisja i l'Albert.
© Albert Torrent
|
|
|
Baixem la primera pala pels esglaons de la neu, anant amb compte de
no caure. Arribant al peu del cim de Tossal Colomer -en un petit
collet-, girem cap a la dreta per la Coma dels Forats. Sembla que
per aquí el descens és més suau i no tan brusc com l'altre. Anem
rodejant el cim per la seva base, tot seguint la vall.
Al cap d'una hora (6h), i després de travessar un ampli bosc de
pins, cerquem l'estany Llat. El voregem per la seva dreta i anem a
trobar l'estany Sec i la seva cabana, incrustada de neu.
El dia començà a caure. El crepuscle anava deixant tonalitats
vermelloses al cel que, barrejat amb el blanc paisatge que ens
envoltava, deixava una sensació de pau, serenitat i melangia. El
Puig Peric, a la nostra esquerra, s'amagava entre les brumes del
capvespre deixant-lo amb un aspecte encisador. I tenim que anar!
Trobant de nou l'estany Sec, seguim la mateixa ruta de l'anada.
Ja de nit, una tènua llum entre la foscor ens indica que el refugi
des Boullouses està a prop (7 h). Uff, quina pallissa. Estem
cansats, però lo que més hi ha és gana. Algú ja somia amb l'entrepà
que ens fotarem de baixada.
Seguim la pista que ens durà a l'aparcament, mentre el Fran i el
Luisja parlen de la "innominata" Núria-Queralt. Encara queda...
Cerquem l'aparcament del Pla dels Avellaners (7h 45'). El cotxe
està sol, només resten els del refugi. Bé, no passa res. El fet és
que ja em arribat i estem tots bé.
Iniciem el retorn a casa satisfets d'aquesta magnífica ascensió,
amb molt bons companys i amb la sensació meravellosa que ens
proporcionen les muntanyes cada cop que les visitem.
Puigcerdà, parada i ...menjar. Entrepans a dojo i cervesa per
remullar. Luisja, mira que demanar un litre d'aigua i un flam...
Segur que el flam estava bó. Llàstima de no comprovar-ho.
I les raquetes que ??
Companys: Luisja, Fran, Mónica, Gloria, Josep i Albert.
|
|
Textos i Fotos: © Albert Torrent
|
|
 |
Tornar |
|
|
|
| NOTICIES |
| 2a sortida de preparació "Aconcagua 2008"... |
| Premis 11ena Mostra... |
| El grup Bauma a Cantàbria... |
| Ajudeu-nos a aturar la tala de 200 alzines sanes!... |
| SALVEM MONTSERRAT!... |
|
| ACTIVITATS RECENTS SOCIS |
ASCENSIONS |
| Pedraforca |
TRAVESSES |
| Ruta de les Ermites 2008 |
| Veure cròniques |
|
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|
RSS
